Per poder aplicar correctament les regles d'accentuació, cal saber detectar la síl·laba tònica, és a dir, la síl·laba que rep el cop fort de veu i que coincideix sempre amb la que ha de dur accent, si cal. Un cop s'ha identificat la síl·laba tònica, cal veure si les paraules són agudes, planes o esdrúixoles:

1. Són agudes quan la síl·laba tònica és en posició final: can-cell, es-vo-ranc, fa-nal, jer-sei, or-di-na-dor, so-par, etc.

2. Són planes les que tenen la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba: am-po-lla, ca-di-ra, ca-len-da-ri, fi-nes-tra, pan-ta-lla, tau-la, te-lè-fon, etc.

3. Són esdrúixoles les que tenen la síl·laba tònica a l'antepenúltima síl·laba: mú-si-ca, òr-fe-na, pà-tri-a, pèr-du-a, per-pè-tu-a, tí-pi-ca, Sò-ni-a, etc.

Segons si les paraules són agudes, planes o esdrúixoles, cal aplicar les regles d'accentuació següents:

1. S'accentuen les paraules agudes que acaben en les terminacions següents: a, e, i, o, u (excepte si la i i la u formen part d'un diftong que no sigui güi ni qüi: desmai, canteu, avui, però pingüí), as, es, is, os, us, en i in. Per exemple: aniràs, camió, comprèn, costós, dormís, obtús, perdés, tabú; Mercè, Dublín, Rupià, etc.

2. S'accentuen les paraules planes que no tenen cap de les terminacions que hem esmentat en el punt anterior: àrab, àtom, cantàveu, càstig, córrer, dormíeu, pèsol, ràpid, ròssec, telèfon; Marràqueix, etc.

3. S'accentuen totes les paraules esdrúixoles: brúixola, cítara, còpia, insípida, màrfega, mítica, pàtina, sípia, tèbia, tènue; Xàtiva, etc. En el cas dels adverbis acabats en -ment, conserven l'accent de l'adjectiu femení a partir del qual s'han format, si aquest en portava: ràpidament, típicament.

Cal tenir en compte que els mots que tenen una sola síl·laba (anomenats monosíl·labs) en general no s'accentuen, llevat dels casos que porten accent diacrític: cos, cru, gris, gros, pi, pla, sa, tu, vi, vol, etc.